Vida de Gos

Aquesta història està basada en fets reals.
Aquest conte no és ciencia ficció ni fantasia.

Hola!!
Acabo de néixer, tinc 9 germans, la nostra mare ens cuida molt, és una mare com n’hi ha poques, ens estima a tots.

Ens pasem el dia jugant, menjant i dormint. Però el millor de tot és estar a prop de la mare, que ens vigila sempre.

Han pasat tres mesos, la mare està molt nerviosa, que passa?
Ve l’amo i se m’emporta, la mare està molt trista, amb els ulls … Em diu adéu.
Ha vingut la meva nova família humana a buscar-me, és el dia més trist de la meva vida, només espero que aquesta nova familia humana m’estimi tant com la mare !!

No em dona temps ni a despedir-me dels meus germans, però millor, així serà més ràpid ….

Ja tinc 5 mesos, sóc molt juganer i tinc ganes d’esbrinar-ho tot. Hi ha 3 nens a la nova casa, són com els meus germans, ells m’estiren de la cua i jo els mossego, ens divertim molt !!

6 mesos - avui m’han escridassat, la meva mestressa s’ha enfadat perque m’he fet pipí a dins a casa, però mai m’havien dit a on l’he de fer i no m’aguantava…

Mes 8– Sóc molt feliç, la meva nova familia m’estima molt, em donen molt d’afecte, em sento protegit...
Quan mengen m’en donen i a més tinc tot el pati per a mi!!

Mai m’eduquen!!
Tot el que faig deu estar bé !!

Ja tinc 1 any !! Ja sóc un gos adult!
Els meus amos diuen que he crescut més del que es pensaven. Que orgullosos deuen estar de mi.

Em regalen una pilota, jugo molt amb els meus “germanets”, ens ho pasem molt bé!

Mes 13 – Avui em sento molt malament. El meu “germanet” més petit m’ha agafat la pilota, jo mai agafo els seus jogets, així que li he tret, però les meves mandíbules s’han fet molt fortes i sense voler li he fet mal, no parava de plorar…

Després de l’espant, m’han encadenat al pati, només tinc l’ombre d’un arbre. Diuen que em tindran amb observació que puc ésser perillós.
No entenc res !!!

Mes 14 - Ja res és com abans, m’han tancat al terrat, no tinc ombre, ja no s’enrecorden de mi, a vegades tinc sed i no tinc aigua, quan plou no tinc on resguardar-me. La meva familia ja no m’estima…..

Em sento molt sol, ningú em ve a veure.

Ja no em porten a passejar, he de fer el pipi al costat del llit, fa dos dies que no menjo…

Mes 15 – Avui m’han fet baixar del terrat !! De segur que ja m’han perdonat, no paro de donar salts de la feliçitat que sento, la meva cua no para de girar!!
A més m’han fet pujar al cotxe, de segur que per celebrar-ho anem al camp a jugar, arranquem i emprenem el viatje.

De cop el cotxe s’atura, haurem arrivat, m’obren la porta, i jo feliç baixo i començo a saltar i a còrrer …

No ho entenc !!

Han tancat la porta, han arrancat el cotxe i marxen. Espereu-me que no he pujat !!
Començo a còrrer amb totes les meves forces, però la meva angoixa creix al adonar-me que la meva força desapereix i ells no s’aturen, s’han oblidat de mi! …

Mes 16 - He provat de buscar el camí cap a casa sense aconseguir-ho, em sento i em trobo perdut.

Pel camí em trobo gent de bon cor que em veu amb tristor i em dona de menjar, jo amb la mirara el hi agraeixo i penso amb tota la meva ànima que si m’adoptésin els seria lleial tota la meva vida.

Pobre goset, diuen, es deu haber perdut i em donen un xic d’aigua.

Mes 17 – He continuat caminant i al pasar pel costat d’un col·legi he vist molts nens joves, com el meus “germanets”, mi acosto i de cop un grup, riguent, em comença a tirar una pluja de rocs a veure qui té més punteria.

Una pedra em toca un ull i em causa un gran dolor, ja no hi veig amb l’ull …

Mes 18 - Abans quan era més bonic, la gent era més compasiva amb mi…

Estic molt prim, em cau el pèl, com que no tinc casa estic ple de pusses, el meu aspecte ha canviat, ara faig llàstima .
He intentat eixuplugar-me al portal d’una casa, però una dona m’ha fet fora a cops d’escombre…

Mes 19 - Em costa molt moure’m, ja casi no tinc força.
He intentat creuar el carrer, però un cotxe em veurem ha accelerat y m’ha atropellat, he vist la seva cara d’ira i jo no li he fet res.
Tan de bó m’hagues matat, però m’ha dislocat la cadera i m’ha axaifat una cama.
No puc moure’m, el cos no em respon.
Com puc m’arrastro amb dificultat cap a un descampat que hi ha al costat.

Mai havia patit tan
DOLOR !!!

Mes 20 – Fa deu dies que estic sota la pluja, el sol , vent i fred, que no menjo. No puc moure’m gens. El dolor és insopurtable, em trobo molt malament.
Estic ple de mosques, i la ferida se m’està cangrenant …

La gent quan pasa ja ni em veu, d’altres els diuen als fills : "No t’hi acostis" !!

A mi m’agradaria companyia.

M’estava quedant inconscient quan de cop, una veu dolça i amable diu: "Pobret ,com t’han pogut deixar així".
És una senyora acompanyada d’un home amb bata blanca, que em toca i palpa per tot el cos i abaixant el cap diu: ja no té remei, és millor que deixi de patir, a la dona li cauen llàgrimes dels ulls. Jo la miro i moc la cua donant-li les gràcies per ajudar-me a descansar.Només noto una punxada, i mentres
m’adormo penso:

PERQUÈ HE NASCUT SI NINGÚ M’ESTIMAVA ??

Dedicat a tots els gossos que no poden compartir el seu amor.

Gracies a: Albert Planas